Recitació d'un poema

Estimats companys blogaires,

Una de les activitats realitzades a l'assignatura de Comunicació Oral, Escrita i Digital, era triar un poema i recitar-lo de memòria davant de tota la classe amb l'únic ajut d'un apuntador.

El fet de recitar un poema de memòria esdevé molt complicat ja que encara que el portis ben preparat apareixen uns factors molt decisius com són els nervis o la vergonya i fan que aquesta bona preparació no t'ajudi a recitar-lo correctament.

Tot i això, trobo que és un bon mètode per pràcticar la parla davant d'un públic i crec que s'hauria de posar en pràctica més sobint per fer que els factors perjudicials com els nervis o la vergonya acabin desapareixent.

A continuació us deixo escrit el poema que vaig triar per a recitar i un vídeo en el que es pot escoltar el poema recitat.

Desitjo que us agradi.

Cant Espiritual de Joan Maragall:

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia,

per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l’ombra només del temps que passa,

la il·lusió del lluny i de l’a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor; i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura,

me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles

i encara allí voldria ser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!